FINANÇAMENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA I NOU ESTATUT : “ Aspiracions i Contradiccions evidents “

Reflexionar sobre les necessitats de Finançament de la Generalitat de Catalunya i a l’hora sobre l’Estatut d’Autonomia no te per què anar necessàriament lligat, però és obvi que aquests dies és impossible desvincular una cosa de l’altra per motius ben evidents.

El model de finançament que conté el nou Estatut d’Autonomia defineix un model que no té en compte el disseny econòmic de l’Estat de les Autonomies articulat en la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes ni tampoc la solidaritat necessària entre aquestes. El Grup Parlamentari Popular ha defensat en tot moment, i segueix defensant, que comprovada i acceptada la necessitat d’una millora del Finançament de la Generalitat de Catalunya, aquesta millora calia fer-se a partir del model de finançament vigent en el moment de plantejar la reforma de l’Estatut, model que en el seu moment va significar un avenç importantíssim, fruit de l’acord entre el Govern de CiU a Catalunya i del PP a l’Estat Espanyol, en el 2001, que va suposar que el Pressupost de la Generalitat passes d’un bilió d’euros a cinc bilions d‘euros en quatre anys, i que es basava en la corresponsabilitat fiscal, en que els ingressos de les Comunitats Autònomes fossin, molt majoritàriament, independents de les transferències de l’Estat, en la suficiència, la transparència, la solidaritat, l’estabilitat, la coordinació entre administracions i el consens.

Però no ha estat així , i per aquest motiu penso que el model plantejat es troba fora del marc constitucional i polític vigent i fa que en aquests moments estiguem a l’espera de que el Tribunal Constitucional es pronunciï sobre la Constitucionalitat o no del Nou Estatut.

Però això no treu que, donat que aquest va ser aprovat en referèndum pels ciutadans de Catalunya i per tan que en aquests moments és la llei vigent i en conseqüència la que s’està aplicant, i un cop feta l’afirmació anterior, faci ara, desprès d’un any de la seva aprovació, una valoració de l’aplicació del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya en referència el finançament.

No em referiré a les millores que el nou Estatut preveu en matèria d’increments percentuals de la participació en la recaptació dels grans impostos Estatals (IVA + IRPF), senzillament per que aquí no s’ha fet absolutament res, i per tant no es pot valorar allò que no existeix, més enllà d’explicitar que es podria haver fet i no s’ha fet.

Quant parlem del Finançament es tendeix a parlar sempre del dèficit d’inversió en infraestructures que pateix Catalunya des de fa molts anys i del que cal fer per resoldre-ho, i a oblidar massa sovint que apart de les inversions directes de l’Estat a Catalunya a través dels Pressupostos Generals de l’Estat també existeix una altre part de finançament de la Generalitat i aquesta és la que s’organitza a través de la participació en diferents percentatges de Catalunya en els principals impostos de l’Estat com l’IRPF, l’IVA, etc , i la capacitat normativa que tenim sobre aquest tram participat d’aquests impostos, la cessió total d’alguns altres impostos també amb capacitat normativa i els recursos que venen del Fons de suficiència, que en aquests moments caldrà veure com queden amb la nova situació.

Parlem doncs, primer d’aquest recursos que es deriven d’aquesta part del finançament de la Generalitat que són els que distribueix directament el Govern de la Generalitat a través dels seus Pressupostos per dur a terme la seva acció política i aquí , és on, sens dubte, el que importa no és només la quantitat dels recursos econòmics del que es disposa sinó també les prioritats que les forces polítiques que governen a Catalunya defineixen i apliquen, equivocadament ò no.
És doncs, el govern de Catalunya, ara en mans del segon Tripartit, qui, des de fa ja més de quatre anys, decideix en que gastar els diners dels Catalans, o sigui qui decideix si és millor invertir en fer campanyes partidistes, camuflades sota el nom de campanyes institucionals, per explicar l’acció del govern o en la millora de la xarxa de carreteres autonòmiques , o també si és millor gastar els diners del Pressupost de la Generalitat per finançar els viatges dels Consellers a la Fira de Frankfurt o utilitzar aquests diners per a la millora de la inversió en I + D a Catalunya. És per això que és necessari que no es perdi de vista aquesta part perquè moltes vegades el problema no és només de quants diners tenim a Catalunya, sinó de com s’inverteixen i es gasten aquests diners.

Pel que fa a l’altre part, la més coneguda i la que més debat polític suscita, la inversió en Infraestructures per part del Govern Central.
El primer que voldria recordar és que des del PP de Catalunya portem molts mesos, ja ho dèiem abans de la reforma de l’Estatut, reclamant que per part del Govern de la Generalitat es convoqui a totes les forces polítiques Catalanes, juntament amb les institucions de la societat civil Catalana per a arribar a un gran acord sobre quines són les prioritats d’aquelles infraestructures necessàries per a Catalunya en l’horitzó dels propers deu anys perquè creiem que calen idees clares i projectes clars en relació al que necessitem, i fer plantejaments clars del conjunt de la societat catalana en aquesta matèria.

En aquests moments és més important aquest gran acord sobre infraestructures que el pacte aconseguit entre el Ministre d’Economia i el Conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya, que en general no és dolent, tot i que el que fa és assegurar una cosa que l’any 2003 ja va fer el Govern del PP sense la necessitat de redactar un Nou Estatut , i és que el Govern de l’Estat inverteixi a Catalunya el 18% en infraestructures a través dels Pressupostos Generals de l’Estat pel 2008 a més d’una partida supletòria de més de 700 milions d’euros (inexistents al pressupost per cert), que equivalen al diferencial de la inversió programada en els pressupostos per a l’any 2007 i la que, derivada d’aquests pacte, hauria d’haver estat i que caldrà decidir a quins projectes d’infraestructures es destinaran cosa que seria molt més fàcil si ja existís l’acord sobre infraestructures que venim reclamant tota la legislatura, però que com a tal no solucionarà ni evitarà el que està passant a dia d’avui a casa nostra.
No cal recordar ara que tots els grans projectes importants que s’han executat recentment i que es porten a terme en l’actualitat a Catalunya sobre el nostre territori (obres a l’aeroport del Prat, a l’aeroport de Girona, al ports de Barcelona i Tarragona, desdoblament de la carretera Nacional II, arribada del TAV cap a Barcelona i França, soterrament del TAV al seu pas per Girona, etc..), son projectes planejats, projectats i endegats per l’anterior Govern Espanyol del Partit Popular, i que no n’hi ha ni un de sol que s’hagi decidit en aquesta nova etapa socialista, aquesta és una realitat objectiva inamovible que no admet opinions, per molt que li pesi a alguns.
Però el problema ara consisteix en saber per què no es defineixen amb claredat i consens projectes nous i necessaris per al desenvolupament del nostre País, ò en saber què passa per exemple amb el quart cinturó, necessari per Barcelona i Catalunya, ò amb la línia de Molt Alta Tensió, necessària per garantir el subministrament energètic a les comarques de Girona, ò amb els problemes d’execució del TAV en el seu traçat definitiu , qüestions importants i estratègiques, que no s’estan desencallant perquè els partits que integren el Govern de la Generalitat discrepen sobre els mateixos o sobre la manera concreta en que calen ser executats. Aquest és un greu problema que juga en contra nostra, i és sens dubte conseqüència directa de les constants contradiccions internes del nostre Govern .

Mentre les tres forces polítiques del Govern Català es dediquen a discutir i debatre entre elles, que passa amb Catalunya ?
Doncs el resposta és que a Catalunya existeix un dèficit evident en infraestructures, aquesta és una dada certa, però el que no és està gens clar és la causa a la que normalment s’atribueix aquest dèficit ja que no és única i exclusivament culpa de l’Estat, ni d’un determinat partit polític, i molt menys del Partit Popular, sinó que hi han altres raons que influeixen també en aquesta situació i que ens hauríem de plantejar molt seriosament com a Catalans, i això és : Tenim tots clar en què i com s’ha d’invertir ? , Disposem d’un programa d’inversions consensuat sobre les infraestructures necessàries a Catalunya? . Malauradament la resposta a aquestes dues preguntes es NO, i això vol dir que Catalunya no disposa d’allò que resulta més important i necessari per seguir avançant i situar-se de nou coma motor de l’economia Espanyola, i referent internacional de innovació i progrés econòmic i social, amb les prioritats clares, i amb capacitat real de suscitar el necessari consens entre totes les forces polítiques Catalanes per tal de dur a terme aquests importants objectius de País.

Cal doncs, que d’una vegada per totes el Govern Català resolgui els seus problemes interns i deixi d’intentar tapar les seves pròpies incapacitats i contradiccions ubicant sempre l’origen dels problemes de Catalunya en la mala fe de l’enemic extern. Si aconseguim això, estic convençut que els nostres fills ens ho agrairan.