Ple del Parlament de Catalunya dia 18 de març de 2009

Proposició de llei d'implantació d'una deducció per despeses sanitàries en l'impost sobre la renda de les persones físiques
lllll
jjjjjjjVídeo Intervenció en el Ple
Si alguna cosa ha demostrat el debat sobre aquest tema que hem viscut avui al Parlament és que hagués valgut molt la pena facilitar que s’admetés a tràmit. I que el debat que hem tingut aquest matí amb pocs minuts, amb breu minuts, durant els quals han sortit coses molt importants, es pogués fer en una comissió i la ponència que se’n desprengués d’ella, ja que això permetria que tots i cadascun dels grups parlamentaris poguessin debatre en ella els seus posicionaments, els seus matisos, les seves propostes.

És del tot incomprensible que un cop més les forces que donen suport al Govern barrin el pas a una proposta tan interessant com aquesta que suggereix un debat tan viu i tan apassionat, si no és que es fa només per obstaculitzar el que es puguin debatre coses en profunditat que afecten i que importen molt als ciutadans de Catalunya i que el Govern no vol que se’n parli perquè l’incomoda.

El representant del PSC ha dit textualment durant el debat «el millor sistema sanitari que podríem tenir és aquell que permetés que tothom hi anés i que ningú anés al sector privat .» En aquest sentit, sort que la seva manera de pensar no és la que s’imposa i que per sort, hi han moltes maneres de pensar a Catalunya i per tan que hi ha un principi molt més valuós que aquest, que és la llibertat d’elecció, que des del PSC ni en aquest àmbit ni en molts altres no defensen.

És precisament aquest llibertat, que us comentava fa un moment, la que permet que a Catalunya convisquem en un model mixt sanitari que té molts avantatges i que el PPC ha defensat i seguirà defensant sempre.

Aquest model mixt, en una situació com l’actual de crisi, és el que permet plantejar un debat com el que hem tingut avui . És a dir, de quina manera es pot incentivar un esquema, un model, un sistema que garanteixi encara més la sostenibilitat de la sanitat, la qual passa, entre altres coses, per l’adopció de mesures que el facin viable i aquesta que avui hem debatut és una d’elles.

L’any 2006 un 20 % dels ciutadans a Catalunya tenien la doble cobertura, és a dir, que tenien el doble pagament, avui estem en un 26,2 % , segons dades de la mateixa consellera de Sanitat, això vol dir que un de cada quatre catalans te la doble cobertura, en dos anys hem passat doncs, d’un de cada cinc a un de cada quatre., i tancar els ulls a aquesta evolució és negar la realitat i per tan dir que el millor sistema seria que tots siguin usuaris de la sanitat pública, és fer demagògia, i com ja he dit negar la llibertat d’elecció. S’imaginen que passaria a Catalunya si aquest 26 % de ciutadans amb doble cobertura anessin tots de cop a la sanitat pública?, ja els hi dic jo, el col•lapse seria estrepitós, és a dir, la sostenibilitat del sistema quedaria trencada i absolutament fracturada.


Durant el debat s’ha parlat també del problema del finançament, i en aquest sentit m’agradaria aclarir que quan parlem del problema del finançament de la sanitat pública catalana, evidentment que hem de parlar del nou finançament a Catalunya, i ho faré malgrat no sigui el tema concret que ens ocupa, cal incloure-hi com s’està gestionant la sanitat pública i com s’estan gestionant aquells diners públics que van dedicats a aquest àmbit, perquè de l’eficiència de la gestió d’aquests diners també en deriva la qualitat del servei que es dona ja que la raó per la qual un ciutadà se’n van a buscar la sanitat privada no és perquè tingui ganes de pagar més, com és obvi, sinó que és perquè no troba en la pública el servei eficaç que busca.
Pel que fa al nou finançament de Catalunya, dues cosetes : Una, l’any 2003 estàvem a 860 euros per càpita de despesa sanitària i ara, 2009, estem a 1.254 euros, o sigui que del 2003 fins avui l’increment ha estat passar dels 5.000 milions d’euros que es dedicaven a la salut pública el 2003, als 9.200 milions d’euros que s’hi dediquen aquest any. I això per què ?, doncs perquè un sistema de finançament promogut i fomentat pel Govern del Partit Popular en el seu moment ha permès incrementar precisament aquesta dotació, i si avui no tenim encara el model de finançament nou, actualitzat i millor, és per la ineficàcia del Govern que ens governa i per la incapacitat que te el Govern de negociar un nou model de finançament a Catalunya. I sembla mentida que els que són responsables de la pèssima negociació que ha permès que avui encara estiguem, en tema de finançament, com estem, quan el 2006 ja podíem haver tingut una actualització del model, intervinguin al Parlament dient que tots els problemes que tenim a Catalunya venen derivat d’això, el de la sanitat també hi ho posin com a excusa per no donar suport a la proposta que hem debatut. En aquest sentit, m’agradaria també dir que ja n’hi ha prou de fer demagògia amb el tema del finançament. Avui, el representant d’ERC ha dit altre cop en el Parlament que el problema de la sanitat és que els diners dels catalans se’n van tots a Madrid, i sincerament dir això quant els diners de la Generalitat com hem vist aquest últims temps també se’n van a l’Equador, a Nova York o a Moçambic, és voler confondre als ciutadans.

Així doncs, i per acabar, demanar, la deducció d’un 10 % de les despeses fetes en concepte d’honoraris mèdics, despesa de clíniques i quotes a mutualitats i societats d’assegurances em sembla una bona mesura, que en moments de crisi, a més a més, cal adoptar i fomentar i per aquesta raó hem estat totalment d’acord en aquesta proposta.